Formulari de cerca

Història i Patrimoni

Història i patrimoni cultural

Troballes arqueològiques

 

Marc geològic

 

El terme de Sollana forma part de l’ampla i fèrtil planícia que, des dels contraforts de les llomes d’Espioca, l’Almaguer i Alginet, s’estén fins al llac de l’Albufera, en la comarca denominada Ribera Baixa del Xúquer.

 

Els geòlegs i geògrafs que estudiaren aquesta zona afirmaven que, en altres temps, gran part de la zona estigué coberta per les aigües del mar Mediterrani. Segons el catedràtic N’Eduardo Boscà, el golf de València arribava alguns kilòmetres terra endins de l’actual vora del mar on desembocava directament el Xúquer, el seu actual afluent el Magre i els barrancs, entre ells el de Catarroja que ara ho fa directament a l’Albufera, atribuint la formació d’aquest llac a la desembocadura del Xúquer.

 

Reafirmant aquesta mateixa teoria, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano ens diu que aquesta immensa planícia es forma en omplir-se l’Albufera i les seues maresmes pels desgasts de les muntanyes i les altes planures. Açò és degut a l’arrossegament de les aigües al llarg de segles i mil·lennis, reduint-se cada vegada més l’extensió ocupada per les aigües, ja que almenys algun braç del Xúquer discorria per aquest terme.

 

Una vegada desviat tot el curs del riu cap a Cullera, el solar de Sollana es completà amb els sediments dels dos barrancs que l’empresonen: el del Tramusser i el dels Algadins.

 

Primers assentaments humans

 

Pla Ballester situa els primers assentaments en aquest terme a l’Edat del Bronze, època en la qual, suposadament, ocuparen els punts més alts(alterons) que emergien d’aquesta zona, molt pantanosa en aquella època, i que desaparegueren en la seua major part quan els rebaixaren per a utilitzar-los com a terra de conreu. Amb açò s’arrasaren les restes que quedaren dels poblats primitius.

 

Aquesta teoria és recolzada pel fet de que es trobaren algunes destrals de pedra polida, de les quals hi ha una d’elles al Museu de Prehistòria de la Diputació de València i les altres set, una de les quals es va trobar a la partida d’El Romaní, són propietat de particulars.

 

A més a més, Nicolau Primitiu diu haver tingut notícies de l’aparició d’una sepultura megalítica a l’alteró de Miquel, que es troba a la Partida de les Bases del terme de Sollana, i d’una altra a la partida del Barranquet, entre el Rihuet i el Canalet i un camí nou, on aparegueren restes humanes i unes àmfores.

 

Via mil·lenària

 

Durant l’època romana, la xarxa viària de comunicacions millorà notablement a la nostra península, aprofitant les calçades existents o construint-ne d’altres noves.

 

Podríem afirmar amb prou seguretat que, per la part septentrional d’aquest terme, s’introduïa la Via Augusta, abans anomenada Heràclia o Hercúlea i considerada preromana. Aquesta Via provenia dels Pirineus pel Coll de Perthus i seguint el litoral mediterrani, arribava a València per a continuar cap al sud. Segons Menéndez Pidal, creuava el riu Palància junt al promontori de Sagunt, seguia cap a València i travessava el Xúquer, desdoblant-se a partir d’allí en dos vies: una principal que arribava a la Bètica per Xàtiva (Setabis) i una altra secundària que arribava a Dènia(Dianium) per la costa.

 

Vil·la Romana

 

De l’època romana són també les restes d’una vil·la o mansió que es trobava a la partida de la Travessa, a la part Nord del terme, és a dir, a la vora de l’Albufera.

 

Dita mansió pertanyia a un dignatari romà, anomenat Sulius, del qual prengué el nom aquest lloc i derivà en la dominació musulmana de Suilana, topònim amb el qual figura en el Repartiment. És a partir de la Reconquesta quan en tots els documents apareix com a Sollana.

 

Quasi a flor de terra aparegueren restes d’edificacions, trossos de mosaics, fangs saguntins, piles, fragments de vaixells, bronzes, quasi mig centenar de monedes de diversos emperadors i un tros de columna i capitell i una pila, els quals es troben col·locats al pati de l’ajuntament.

 

Es recuperaren també losanges de paviments, així com un fons de plat de terra sigil·lada hispànica, decorat amb un motiu circular i un fragment d’ansa o braçalet de bronze.

 

Estatueta del Júpiter

 

Un altra troballa digna d’esment és la referent a una xicoteta estatueta de bronze que representa a Júpiter, el déu de la mitologia grega i romana, trobada a dos metres aproximadament de profunditat en un camp d’horta, al voltant dels anys vint.

 

Segons En Jesús Pla Ballester, del Servei d’Investigació Prehistòrica de la nostra Diputació Provincial: "L’estatueta degué arribar al lloc on fou trobada pels arrossegaments de l’aigua ja que és un dels punts més baixos del vas, en el fons del qual es troba l’Albufera que dista en línia recta uns tres kilòmetres. Dit espai, al igual que la resta de zones que es troben al seu voltant, està totalment ocupat per camps d’arròs."

Es tracta d’una xicoteta representació de Júpiter amb una mida de 66mm d’alçada, de bronze ple, de poca qualitat artística i amb els detalls fets de cisell i burí. Segurament, el motlle del qual es va traure aquesta còpia era de prou bon art, però l’artista que degué acabar-la no va saber com fer-ho amb la gràcia i tècnica precises. El déu està representat de peu, descansant sobre la cama dreta i amb l’esquerra lleugerament cap enrere, un poc doblegat pel genoll i posant a terra la punta del peu. El cos està arquejat, conseqüentment amb la posició de les cames; el braç dret es troba estès pel lateral i porta el feix de rajos agafat amb la mà; l’esquerre alçat, acaba amb la mà tancada, com si estaguera agafant el ceptre que li servia de suport i que manca per complet; el cap està decantat lleugerament cap a la dreta, porta barba i melena arrissada i acaba per dalt en una espècie d’aurèola o mala representació de corona de fulles d’olivera. Junt al peu dret porta una tosca representació d’àguila, aparentment amb les ales arreplegades. La figura va nua, com ja s’havia dit, excepte el coll i el muscle esquerre, que estan coberts per un mant.

 

No hi ha cap dubte de la seua semblança amb Júpiter, ja que les característiques principals que tots els escultors que l’han representat tenen en compte, segons E. Pottier, es troben en aquesta figureta.

 

La importància d’aquesta peça radica en que no s’ha trobat a Espanya cap altra representació, en escultura, de la qual es puga afirmar amb seguretat que es tracta del Déu Júpiter. Aquesta manca d’antecedents ha fet impossible fixar la datació de l’estatueta.

 

Cambra sepulcral visigòtica

 

El 1952, quan es rebaixava un camp situat entre la vila de Sollana i la pedania d’El Romaní, front a la Font del Barret i a la casa que du el mateix nom, es va descobrir un soterrament de l’època visigòtica. La cambra estava excavada en la marga d’un antic monticle, hui imperceptible per haver sigut rebaixat en les tasques agrícoles. Fou descoberta al perforar-se la volta, obrint-se un forat que fou eixamplat posteriorment. Una grossa llosa tancava l’entrada, a la qual s’arribava per una rampa, igualment excavada al sòl natural.

 

En el moment de ser descoberta contenia quatre esquelets, una botella de ceràmica i tres anells propietat d’un dels soterrats.

 

La cambra, que recorda extraordinàriament a la d’El Cabàs (Mallorca) es considera que data, quasi amb plena certesa, de finals del segleVI o principis del VII, és a dir, pertany a l’època visigòtica.

 

Vestigis àrabs

 

De l’època musulmana, durant la qual s’alçaren en aquest terme tres torres ja enderrocades, en Rafalcadí, Suilana i Trullàs ja enderrocades, sols queden de la darrera trossos de pedra i carreus, així com unes pedres de molí (trulls) del poblat que va existir junt a la torre.

 

Al monticle on estigué emplaçat el poblat àrab de la Alcaissia (contracció de les paraules Alqueria dels Qaysi) existien unes sitges excavades en el propi alter, que en opinió dels tècnics era d’origen àrab.

 

Fa uns anys, a 500 metres de la població i junt al camí d’Alzira, a la part dreta, aparegué una sepultura construïda amb rajoles col·locades a l’estil morú, al rebaixar-se un terraplè d’una antiga sènia, donant a entendre que es tractava d’un soterrament àrab.

 

Dominació Musulmana i Torres Mores

 

Dominació musulmana

 

Amb els àrabs començà una època de gran esplendor a Espanya en l’àmbit polític, l’administratiu, el judicial i el cultural, entre d’altres. La vida econòmica va tindre un progrés, tant en la incipient indústria artesanal com en el comerç interior i en l’exterior. L’agricultura i els seus regadius tingueren un gran desenvolupament; s’introduiren conreus i arbres frutals.

 

Pel que respecta al terme de Sollana, la introducció del conreu de l’arròs, la canya de sucre, les moreres i la cria de cucs de seda és d’aquesta época. Es construiren alqueries o cases de llauror i també els anomenats rahals o rafols, horts envoltats d’oliveretes o tanques vegetals.

 

Torres mores

 

En l’aspecte militar, en el qual l’única finalitat era la de defensar, els àrabs construiren una completa xarxa de torres i castells en llocs estratègics. El fi d’aquestes torres era avisar de la presència d’enemics o donar qualsevol alarma mitjançant fogueres durant la nit i fumarades durant el dia. A més a més, els castells eren principalment fortificacions amb aquarteraments.

 

A l’ombra d’aquestes construccions es formaren els primers nuclis de població a Sollana, ja que si bé estava habitat des de temps molt antics, era solament de forma aïllada.

 

Ø RAAL ALCAYT.

 

Una d’aquestes torres, d’idèntiques característiques a la d’Espioca (Picassent) i de la Mussa (Benifaió), encara en peu, fou contruida en El Romaní junt a la casa de Zurriaga, a poca distància de l’antiga calçada romana. Com que era un paratge de terres de conreu, es construiren algunes alqueries, les quals s’anomenaren Rafalcadí, és a dir, horta del cadí, la qual cosa indica que el lloc perteneixia a un cap o jutge àrab. L’actual emplaçament d’El Romaní és relativament modern.

 

Ø SUILANA.

 

On actualment es troba la Plaça Major del municipi, fou construida una torre-castell junt a la calçada que es dirigia cap al sud. Era de major perímetre i alçada que les torres de Rafalcadí i Trullàs. El seu conjunt el formaven la torre coronada amb terrassa i merlets vigilants i unes edificacions annexes. Era de característiques similars a les existents al centre de les poblacions de Silla, Almussafes i Benifaió.

 

Al seu voltant i junt a la calçada hi havia un hort que, amb la Reconquesta, rebé el nom d’Hort del Castell, el qual confrontava amb un altre hort que va pertànyer a Açathi Alaçla.

 

Durant l’època feudal aquesta torre-castell junt a la nova edificació que es va construir davant de la torre foren la Casa de la Senyoria, que passaria a anomenar-se més tard Palau dels Ducs d’Híxer. A la porta principal campejava un escut d’armes, però es desconeix a quina família perternesqué. Fou enderrocada l’any 1909.

 

Ø TRULLÀS.

 

La torre del Trullàs, que limitava amb els termes de Benifaió, Alginet, Algemesí i Albalat de Pardines, s’alçava a la part oest del terme a uns cinc kilòmetres per carretera de Suilana. No obstant, actualmente ja ha desaparegut.

 

Tenia una edificació annexa, que bé podria ser un aquarterament o cavallerissa. Junt a ella es formà el poble de Trullàs, anomenat així per ser lloc de trulls, és a dir, de molins. Hi ha constància que a l’any 1927, la torre va quedar reduïda a ruïnes.

 

Ø L’ALQAYSIA.

 

Un quart poblat àrab es va construir en el paratge, conegut com Alteró de don Gabriel i anomenat Alqaysia (Alqueria dels Qaysi). La tribu dels Qaysi fou una de les que s’instal.laren a València després de l’ocupació islámica, a la qual pertanyeren algunes famílies considerades de l’aristocràcia local que, junt amb els membres de la tribu dels Kalbis, enemics irreconciliables, es disputaven la primacia en la colonització de les terres valencianes. Amb el pas del temps, el seu nom original ha derivat en Alcaissia.

 

Aquest lloc era el més alt i pintoresc del terme. Amb el temps, l’erosió i les obres de transformació per al regadiu l’han rebaixat i desdibuixat.

 

La reconquesta i els Urrea. Primers pobladors - Carta Pobla.

 

La Reconquesta
 

A finals de 1233, abans de la conquesta de València, el rei En Jaume va voler explorar els baluards de defensa que els moros tenien al voltant de la ciutat i amb els seus hosts baixà pel litoral mediterrani, s’endinsà per Museros, Paterna, Manises, Espioca i Sollana i es va dirigir cap a Cullera, des d’on tornà a Borriana, davant la impossibilitat de rendir el seu castell.

 

En Jaume tornà amb els seus exèrcits cap a Cullera en les vespres de Sant Joan de l’any1235, seguint la mateixa ruta que la vegada anterior fins a Espioca. D’ahí es va desviar cap a Alzira, per a continuar després pel curs del Xúquer, aquesta vegada amb l’objectiu de conquerir dita plaça, encara que també li va ser adversa la sort i, després de tres dies d’estada, alçà el campament per a tornar per Sollana i es va detindre a Silla. Al dia següent, el Rei cridà al mestre de l’Hospital, a Pedro Cornel i a Ximén d’Urrea per a exposar-los els seus projectes. Després es reuniren amb els altres cavallers per a explicar-los el pla a seguir per a la conquesta del regne de València. Com a pagament pels seus serveis, els prometé que els faria donació de les cases i terres conquerides. Dit fet es coneix com el Repartiment.

 

La presa de Sollana
 

Els darrers dies d’abril de l’any 1238, començà el moviment de tropes des d’El Puig avançant cap a València, dirigint-se per la vora del mar camí del Grau.

 

Entrant ja l’estiu, no s’havia rendit encara la torre-castell de Silla. El rei, molest perquè ja ho havien fet totes les torres properes a la capital, ordenà a Pedro Fernández de Azagra i a Ximén d’Urrea que la prenguesen. Amb les seues tropes de a peu i a cavall l’assetjaren i combatiren durant vuit dies fins que es va rendir. Ocuparen també les torres, vil.les i alqueries dels voltants, entre elles Sollana, de la qual s’apoderà Ximén d’Urrea a qui el rei li havia fet donació al Repartiment. Per referències de Francisco Diago, sabem que Sollana passà a mans cristianes abans que València.

 

Ximén d’Urrea: primer señor. La seua figura com a home d’armes i de govern
 

Ximén d’Urrea és considerat el primer senyor de Sollana; no sols per haver sigut el primer en temps en rebre la donació, sinó pel fet d’haver-li correspongut l’alqueria i la torre de major importància de les tres que constituirien l’actual terme, així com per haver-se convertit Sollana en la capitalitat del municipi.

 

Al seu testament, Ximén d’Urrea deixà les seues possessions als seus fills i a la seua dona, María Rodríguez Palacín i assignà la major part al seu fill Pere Ximén. No obstant, quan aquest va morir sense descendència, i en virtut de les clàusules testamentàries de son pare, el seu germà Ximén d’Urrea Rodríguez heretà els drets del senyoriu.

 

Sollana sota la corona (1240-1276)
 

Després de la conquesta de Silla, Ximén d’Urrea (pare) també havia pres possessió de l’Alcaissia, situada en el mateix camí i prop de Sollana, entenent que la donació reial també abarcava aquesta alqueria, quedant ambdues baix la jurisdicció del mateix senyor.

 

Després de morir Ximén d’Urrea, en base a les donacions que el rei En Jaume els havia fet durant el setge de la ciutat de València, els Homes de Montpellier estimaren que els corresponia en dret l’Alcaissia, presentant l’oportuna reclamació davant el rei en sol.licitud de que els lliurara aquesta alqueria que detentava la viuda de Ximén d’Urrea i el seu fill. Després d’una sèrie de pleits que acabaren en 1252, amb sentència favorable als Homes de Montpellier, el rei va haver de donar-los el que demanaven, oferint-li a Ximén, que veia així reduït el seu territori en aquella part del terme, el canviar Sollana per altres llocs com a compensació, raó per la qual quedà aquesta sota la Corona.

 

La jurisdicció senyorial. De nou els Urrea
 

Després de morir En Jaume, començà a regnar el seu fill Pere III el Gran. Pocs mesos després de la seua coronació, aquest va voler saldar el deute que son pare tenia pendent amb Ximén d’Urrea, per no haver-li compensat el que li havia promés a canvi de Sollana. Amb aquest desig, li tornà el senyoriu de Sollana.

 

Possessionat En Ximén, començà a gestionar la repoblació del lloc, establint a 22 famílies que s’ocuparen del conreu de les terres a les quals atorgà la Carta Pobla, donada en València a 10 d’abril de 1277.

Cessió dels Urrea
 

Sollana estigué durant anys baix el senyoriu de Ximén d’Urrea, però al morir el rei Pere, que tant el va protegir amb Alfons III, s’enterboliren les relacions entre la Corona i els nobles aragonesos, en pretendre aquestos implantar els furs d’Aragó, els quals eren més avantatjosos, als seus territoris valencians. Aquesta situació derivà en una sèrie de conflictes dels que el rei va eixir victoriós i ordenà als seus oficials i nobles que li havien sigut favorables d’ocupar els territoris, entre ells, Sollana, Trullàs i la Alcaissia de Ximén d’Urrea, que havia mort durant els disturbis. Els seus fills foren desposseïts i els seus béns quedaren a disposició de la Corona.

 

Segles després, uns descendents dels Urrea, els ducs d’Híxer, tornaren a ostentar aquest senyoriu. A més, es donà un cas curiós: que la mateixa família que rebé Sollana en el Repartiment, la deixà en quedar suprimits els senyorius.

 

Els Vilaragut, els Thous i els Català

El senyoriu amb els Vilaragut (1291-1360)
 

En morir el rei Alfons (1291) sense fills, ocupà el tron el seu germà Jaume, qui regnava a Sicília amb sa mare, Constança de Sicília.

 

Una vegada finalitzada la reconquesta del Regne de València, es va començar l’expansió aragonesa per terres del Mediterrani. En les guerres de Sicília s’havia distingit Berenguer de Vilaragut, cinqué vescomte de Subirats. Aquest, percibia una renda anual de 2000 sous del Reial Patrimoni, però com que el rei volia reduir-la a 200 sous, li donà a canvi el lloc de l’Alcaissia com a compensació.

 

Un any deprés, encara que no s’havia trobat el document de concessió, Vilaragut va aparéixer també com a senyor de Sollana.

 

Mort Berenguer en 1298, per disposició testamentària, el succeí fou el seu fill Bernard, sisé vescomte de Subirats i senyor de Sollana, Alcaissia i Trullàs, així com d’Albaida, Carrícola, etc. Aquest va fer donació de la Baronia a un dels seus fills, Ramon de Vilaragut i Sarrià en 1313. I a aquest el succeí el seu fill Antoni de Vilaragut i Visconti.

 

Els Thous, nous senyors
 

En 1369, mentre regnava Pere IV el Cerimoniós, una nova familia de pròcers valencians, la dels Thous, començà a ocupar aquest senyoriu, i el va ostentar durant un segle.

 

Fou Jofré de Thous, casat amb Sibil.la de Vilaragut, qui inicià una nova anadura. Era fill de Pere de Thous, tercer mestre general de l’Ordre de Montesa.

 

Armes dels Thous: en camp de sabre, dues faixes d’argent.

 

Els Català i Ausiàs del Bosch
 

En l’any 1467, ja hi havia documents que demostraven que Andrés Català, casat amb Leonor Valeriola, era senyor de Sollana. Ambdós perteneixien a famílies de relleu de la societat valenciana d’aquella època, ja que ostentaven diversos senyorius del regne, alguns dels quals els ocupaven càrrecs públics notoris.

 

Armes: els Català usaren escut partit en pal. Al primer quarter, les barres d’Aragó i, al segon, en camp d’atzur, un gos d’argent.

 

Per l’any 1535 la Baronia perteneixia proindivís a Miguel Català i a la seua germana Magdalena Català de Jofré, qui deixà la seua part, per testament, a Lluís Carbonell, Ausiàs del Bosch.

 

La casa de Portugal - Marquesat d'Orani i Ducat d'Híxer

La casa de Portugal
 

Fou a partir de 1540 quan la Baronia canvià de titular i En Fadric de Portugal es va convertir en Senyor de la Baronia.

 

Quan aquest va morir en 1573, i en virtut del poder que li havia atorgat el seu espós, Na Margarida de Borja i Castro, va instituir l’heretatge d’Orani en el seu fill En Francesc i els seus descendents. La Baronia de Sollana quedà inclosa entre els béns de l’estat d’Orani. No obstant, En Francesc també va morir poc de temps després que son pare i fou la seua germana, Anna de Portugal i Borja, qui heretà aquesta baronia i demanà el títol nobiliari de Marquesa d’Orani al rei Felip III, passant els seus drets al seu fill En Diego de Silva, en morir ella.

 

En Diego de Silva, després de que el seu fill Fadric va morir, deixà tots els drets de l’heretatge d’Orani, incloent les Baronies de Sollana i Monòver, així com les cases principals que tenia a la ciutat de València, al seu nét Isidre, ostentant aquest el títol de III Marqués d’Orani.

 

La guerra de successió. El ducat d’Híxer (1700-1758)
 

En Fadric, fill de N’Isidre, va seguir la línia successoria. A partir de 1700, heretà de son pare les Baronies de Sollana, Monòver i el Marquesat d’Orani i es va convertir en el VIII Duc d’Híxer, de Lècera, Aliaga i Gran d’Espanya, entre d’altres títols; a més, a partir de 1710, heretà de sa mare Na Joana Petronila Fernández de Híxer, filla del VII Duc d’Híxer, els estats que havien ostentat els seus avis. El Ducat d’Híxer era el títol nobiliari més important de la Corona d’Aragó.

 

La casa d’Híxer utilitzà com armes un escut partit amb les barres d’Aragó i les cadenes de Navarra, per ser descendents de monarques d’aquests regnes.

 

En 1707, els Furs de la Corona d’Aragó havien sigut suprimits per Felip V, vencedor a la batalla d’Almansa per la successsió, retirant-se d’aquesta manera tots els privilegis, exempcions i llibertats dels quals gaudia.

 

En 1749, heretà la Baronia de Sollana i la resta d’estats de son pare en Joaquim Diego, qui ostentà el títol de IX Duc d’Híxer.

 

El X Duc d’Híxer
 

A la mort d’en Joaquim Diego, el seu fill En Pere d’Alcàntera Fadric es convertí en X Duc d’Híxer ostentant a més a més molts altres títols que aglutinava en la seua persona per herències familiars. Durant aquesta època es dugué a cap la partició i fitació del terme municipal de Sollana i es posà en marxa un vast pla de regadiu que contribuiria al desenvolupament econòmic i social del terme, amb la construcció de la Sèquia Reial del Xúquer.

 

El segle XIX

 

Després de la mort d’En Pere Fadric, passà a ser senyor de Sollana el seu fill N’Agustí Pere Gonçal de Silva i Palafox, qui va contraure matrimoni amb Na Maria Fernández Fitz-James Stuart.

 

A principis del segle XIX, continuaven en plena vigència els senyorius territorials, que quedaven d’un sistema feudal establert amb les donacions fetes arrel de la Reconquesta. Per aquesta època les relacions entre senyors i vassalls eren cada vegada més tirants. Una nova concepció dels drets i deures dels ciutadans, derivada de la Revolució Francesa i de la legislació dels altres estats europeus havia traspassat les nostres fronteres. El final dels senyorius estava pròxim.

 

Restablida la pau a Espanya, amb Ferran VII, es dictaren una sèrie de disposicions i s’iniciaren un bon nombre de projectes encaminats al foment i desenvolupament de l’economia del país, entre ells es pensà en construir un canal de navegació que unira el port de Cullera amb València, a través de l’Albufera, però finalment tot quedà en un projecte.

 

Quan va morir el Duc N’Agustí l’any 1817, el succeí la seua única filla Na Francesca Xaviera de Silva Fernández d’Híxer i Stuart, que en gener de 1818 prengué possessió de la Baronia. Però aquesta va morir abans de casar-se, succeint-la el seu oncle carnal, germà de son pare, En Josep Rafael Fadric Sixt de Silva Fernández d’Híxerr i Stuart, qui es convertí en el XIII Duc d’Híxer.

 

En 1820, Ferran VII acceptà el règim constitucional i jurà respectar la seua norma fonamental. A l’agenda del govern es tornà a incloure la situació dels senyorius i el projecte d’arribar a una tímida desamortització dels béns de l’Església i la supressió d’alguns convents, propòsits que es durien a cap, o no, a mesura que lliberals i conservadors s’alternaven al poder.

 

Per aquesta època continuaren concedint-se o tolerant-se nous establiments per tot el cinturó de l’Albufera, rescatant-se moltes fanecades sense treballar, que es dedicaren al conreu de l’arròs, raó per la qual es va anar estretant la superfície del llac i els seus voltants de forma que a mitjans del segle, havia quedat reduïda a unes 8000 hectàrees.

 

En Pedro Mingarro Canós, alcalde del poble en l’any 1833, era el Diputat de l’Albufera per la frontera de Sollana, delegat del Reial Patrimoni i de la seua Administració a la Baronia. Aquest mateix any mor el rei Ferran VII i Isabel II es proclamada reina, ocupant-se sa mare, Na Maria Cristina, de la regència perquè la filla no havia complit els tres anys. El 1837 promulgà una nova Constitució.

 

Supressió dels senyorius
 

Amb l’entrada al govern d'En Juan Álvarez de Mendizábal s’abordà de nou el tema d’abolicions dels privilegis senyorials que encara quedaven vigents, la supressió de les comunitats religioses que no es dedicaren a la beneficència i la desamortització de tots els béns en poder de les anomenades mans mortes (esglèsies, convents, germandats, col.legis, béns comunals dels municipis i d’altres organismes), que passaren a ser propietat de l’estat.

 

Al mes de setembre de 1835, va arribar a Sollana l’ordre, pel que es va suspendre el convent de la Puríssima Concepció, fundat l’any 1604 sota el senyoriu d’Anna de Portugal, i l’exclaustració dels religiosos. Una vegada es suprimiren els senyorius, el Duc d’Híxer va vendre poc a poc els béns de que disposava en aquesta Baronia.

 

L’Albufera a l’estat
 

El 18 de juliol de 1862, Isabel II aprovà les Ordenances per al desaigüe del llac de l’Albufera, que perteneixien al Reial Patrimoni.

 

La inundació de 1864
 

Durant els dies 4 i 5 de novembre de 1864, una gran inundació va devastar 51 termes municipals situats entre Catarroja i Vallada i entre Jalance i Cullera. Les pluges causaren el desbordament dels rius Xúquer, Cabriel, Sellent, Canyoles, entre d’altres, i originaren grans avingudes d’aigües que derraparen cap a l’Albufera i desembocadura de Cullera.

 

Projecte d’escoles, hospital de caritat i escorxador
 

Davant la manca de locals adequats per a determinats serveis públics a càrrec de l’Ajuntament, es pensà en un ambiciós projecte per a instal.lar a les amples dependències de l’edifici de l’exconvent les escoles, habitacions per als mestres, un hospital de caritat i l’escorxador. Però finalment aquest projecte no es dugué a la pràctica.

 

El ferrocarril Silla-Cullera
 

El 12 de setembre de 1876 es publicà una Reial Ordre que atorgava la corresponent concessió per a construir una línia fèrria entre Silla i Cullera, de les conegudes com de via estreta. El dia 19 d’agost de 1878 es va procedir a la inauguració oficial.

 

Nou cementeri
 

El primer cos de l’actual cementeri parroquial fou construït l’any 1878, si bé s’havia projectat ja en 1869 i havia sigut aprovat per la Diputació Provincial el 31 de gener de 1870.

 

Millores urbanes
 

Quan finalitzava el segle, es portaren a cap una sèrie de treballs encaminats a elevar els carrers de la població i la construcció de voreres, que no hi havia fins aleshores, així com uns pasos arran de terra també de llambordes, entre els cantons dels carrers, facilitant els pasos dels vianants en els dies de pluja i fang.

 

A la plaça de Morón es va construir també el mercat públic amb coberta de planxes de zinc, amb la creueria sostinguda per columnes de ferro. Baix dels escuts ornamentals colocats als quatre costats, figurava l’any de la seua construcció: 1898.

 

El segle XX
 

L’inici del segle XX va estar marcat per iniciatives culturals, urbanístiques, sanitàries, religioses, millora de comunicacions, etc.

 

En 1902, es portà a cap a la plaça del Calvari la primera captació d’aigües per a usos domèstics, la qual no existía fins aleshores. Es va construir al centre de la plaça la font pública, que encara es conserva.

 

Escoles nacionals i de solfeig
 

Al carrer València o del Convent es construiren unes noves i amples escoles nacionals, en substitució dels locals que, amb tal finalitat, s’habilitaren a l’antic convent després de l’exclaustració. Eren aleshores mestres En Miguel López Marco i Na Vicenta Grau Bas.

 

També data d’aquests primers anys del segle l’escola de solfeig i la formació de la primera banda de música, baix les ensenyances del seu primer director, En Bernardo Clavijos.

 

En aquesta època es realitzà la instal.lació de l’enllumenat elèctric, en substitució dels vells fanals d’oli.

 

El temple parroquial
 

Des de 1903 a 1912, mentre En Francisco Castelló Gil era capellà, es realitzaren obres de renovació al temple parroquial. Entre elles destaquen la construcció de l’atri o cancell de la porta principal, l’ampliació dels arcs entre capelles, el canvi del vell paviment, la capella de la comunió i l’altar amb la imatge del Sagrat Cor. Cap destacar també les dos imatges de Sant Lluís Gonzaga i Santa Teresa de Jesús, l’estucat de totes les parets i la volta de l’església, arrebossada de les façanes exteriors i del campanar, on es colocà un nou penell amb l’efígie de la titular Santa Maria Magdalena, aixi com la construcció del nou altar del Santíssim Crist de la Pietat amb la Verge dels Dolors. A més a més, es va restaurar l’orgue i es va dur a terme la classificació i ordenació de l’arxiu parroquial.

 

La carretera d'Almussafes
 

A finals de 1912, amb l’objecte d’obrir una adequada via de comunicació entre Sollana i el Marquesat de Llombai, la Diputació Provincial projectà el traçat d’una nova carretera, aprofitant el tram entre Sollana i Almussafes, un camí rural estret, sinuós i sense asfaltar, que travessant els horts unia ambdues poblacions.

 

En 1914, s’iniciaren les obres en la part de Sollana. El 15 de febrer de 1916 es va fer la liquidació definitiva del cost.

 

Escorxador municipal
 

En agost de 1913, s’autoritzaren les obres per a la construcció d’un nou escorxador, donades les pèsimes condicions higièniques de l’existent, situat junt a la població a la part esquerra del camí.

 

L’Albufera a l’Ajuntament de València
 

A principis del segle, l’Ajuntament de València va sol.licitar que l’Estat li cedira el llac de l’Albufera i el Mont de la Dehesa. Les Corts ho aprovaren més avant i, en aquest sentit, es va promulgar la llei de 1911, el contingut de la qual es materialitzà després de moltes gestions i disposicions, l’any 1927.

 

L’ermita d’El Romaní
 

L’origen de la devoció a la Mare de Déu d’Aigües Vives, a la pedania d’El Romaní, es remonta a l’hivern de 1893 quan les germanes Encarnació i Angelina Soriano Etibes coincidiren a València amb una senyora que portava una xicoteta imatge la qual pensava vendre a una casa d’empenyorament. Les germanes li la compraren, preguntant-li de quina Mare de Déu es tractava. La dona els digué que la d’Aigües Vives. Així, la dugueren a El Romaní, on en 1894 s’organitzà la primera festa en el seu honor amb una missa de campanya. Davant l’augment de la població i la manca d’un lloc dedicat per al culte, es va decidir construir una ermita. En 1930, finalitzaren les obres, però no fou fins 1955 que començaren a celebrar-se misses tots els diumenges i festius, així com bodes i soterrars.

 

L’escut municipal
 

L’escut municipal, símbol de la vil.la, està format per tres quarters: el primer, a la part superior dreta, en camp d’argent, tres bandes d’atzur i les armes d’En Ximén d’Urrea, conqueridor de Sollana durant la Reconquesta; el segon, a la part superior esquerra, en camp d’argent, creu de Sant Andreu carregada de cinc escudets d’atzur, amb bordura de gules sobre la qual ostenta huit castellets d’or, i les armes de la casa de Portugal que fundà el Convent de l’Alcaissia i va arribar a Sollana la imatge del Santíssim Crist de la Pietat, i el tercer quarter, baix dels altres dos, les barres d’Aragó i les cadenes de Navarra, armes del Ducat d’Híxer. El timbra una corona ducal. Com ornament exterior i a mode de llambrequins, unes espigues d’arròs, el conreu del qual vist d’or la major part del terme municipal i és la seua principal riquesa.

 

El 22 de febrer de 1936, la Secretaria municipal encarregava la confecció de l’encuny del nou escut que s’estampà, per primera vegada, al marge de l’acta de la sessió del dia 14, en el qual s’autoritzà definitivament.

 

Els arxius parroquials i municipals
 

Quatre dies després de començar la Guerra Civil Espanyola, el 22 de juliol de 1936, festivitat de Santa Maria Magdalena, desaparegué l’arxiu parroquial amb els seus pergamins, així com els Quinque libri (Bateigs, Matrimonis, Defuncions, Confirmacions i Estat de les Ànimes), en ser assaltada la parròquia i la casa abadia.

 

També es perderen per aquestes dates els documents i els llibres de l’arxiu municipal que s’havien salvat de uns incidents que ocorregueren en 1932.

 

Després d’açò, tota font d’informació de primera mà, tan interessant per a saber sobre la vida del poble, desaparegué. El Registre Civil obrant al Jutjat començà l’any 1870 i, afortunadament, encara es conserva.

 

Noves obres i serveis (1939-1975)
 

El pla de millora en obres i serveis durant el quinqueni 1945-50 es va aconseguir per part del Ministeri d’Educació Nacional, pel qual es crearen quatre noves escoles i es va remodelar el grup existent per a donar cabuda a les noves aules. A més, es va esculpir el bust d’En Miguel López Marco al qual, a partir d’aleshores, va estar dedicat aquest centre docent.

 

S’edificaren dues escoles i dues vivendes per als mestres a la pedania d’El Romaní, que fins aleshores comptava amb una sola escola mixta i mal instal.lada. El mercat municipal fou remodelat i es va cercar amb murs la seua part coberta. Es va contruir l’actual Casa Quarter per a la Guàrdia Civil, ja que es va establir a Sollana la Prefectura de Línia del Benemèrit Institut.

 

El dia 9 de juliol de 1950 quedà inaugurada la casa social de la Sèquia Reial del Xúquer. Poc de temps més tard es va fer el nou llavador públic, construït artísticament i amb piles individuals, dotat amb aigües captades d’un pou perforat ex profeso i dipòsit elevat.

 

A El Romaní es va construir un altre llavador i es projectà la xarxa de clavegueram del poble. Es va dotar a totes les cases d’aigua potable i es van pavimentar els carrers. També es van construir noves voreres.

A partir de 1971, s’implantaren les primeres indústries, les quals contribuiren a donar llocs de treball a molts veïns, disminuint així l’atur estacional i el moviment emigratori.

 

En 1975 quedà instal.lat a la població el servei telefònic automàtic, en connexió amb la xarxa interurbana i internacional.

 

El dia 3 d’abril de 1979 es van convocar les primeres eleccions municipals després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978, resultant elegit com alcalde En Gaspar Sastre Cañada. Des d’aleshores han vingut ocupant l’alcaldia del poble En Francisco Vila Llinares i En Juan Fco. Benito Esteve alternativament, fins que en l’any 1999 tornà En Gaspar Sastre Cañada a ocupar dit càrrec.

 

A partir d’aquest moment, el poble de Sollana experimentà un desenvolupament notable en quan a infraestructures i serveis, gràcies a les quals podem gaudir hui en dia de poliesportiu, piscines, una bona xarxa d’enllumenat i d’aigua potable, un parc-auditori, un Centre de Salut i el Centre Cultural, entre d’altres.

 

 

Relació d'alcaldes/es a Sollana

 

Legislatura

Alcaldia

Partit Polític

1979 - 1983

Sr. Gaspar Sastre Cañada

UCD

1983 - 1987

Sr. Gaspar Sastre Cañada

UCD

1987 - 1981

Sr. Joan Francesc Benito i Esteve

Independent

1991 - 1995

Sr. Francisco Vila Llinares

PSPV - PSOE

1995 - 1999

Sr. Joan Francesc Benito i Esteve (Fins 1997)

Sr. Francisco Vila Llinares (Fins fi de legislatura)

PAIS

PSPV - PSOE

1999 - 2003

Sr. Gaspar Sastre Cañada

Partit Popular

2003 - 2007

Sr. Gaspar Sastre Cañada (Fins 2006)

Sr. Joan Francesc Benito i Esteve (Fins fi de legislatura)

Partit Popular

PAIS

2007 - 2011

Sra. Alicia Hervás Serra

PSPV - PSOE

2011 - 2015

Sr. Vicent Codoñer Senón

Partit Popular

 

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31